[Merlot]

Concurs de microrelats per Sant Jordi - 2a edició!

S’acosta Sant Jordi i això vol dir que torna el concurs de microrelats! L’any passat hi va haver una sola participació, així que esperem que enguany s’hi animi més gent!

La idea és molt simple: cal publicar un missatge en aquest tema d’ara fins al 23 d’abril a les 23.59, i el missatge ha de contenir un microrelat de la teva creació (extensió màxima d’unes 10 línies, però pot ser perfectament d’una línia!). Pots fer servir l’estil que més gràcia et faci i pot ser de qualsevol tema. Si no se t’acut cap tema, doncs tira de la temàtica clàssica de Sant Jordi!

Quan s’hagi acabat el termini, donarem una setmana més de marge perquè tothom pugui votar quins relats li han agradat més (fent servir el botó de donar les gràcies pel missatge), i qui guanyi s’endurà un premi en forma de medalla al seu perfil!

Esperem llegir el que et vingui de gust escriure!

[Portgas D. Max]

La meva participació en el concurs de microrelats :)

El noi quedà atrapat en els seus records.
-Per-Perdoni... -la jove es mostrava insegura-. E-En voldrà un? -El noi va mirar les paperetes i després la jove, tornant en si.
- Eh... sí. Sí! Dona-me'n una, si us plau. -va somriure amb amabilitat. Per darrere d'ella va aparèixer una amiga que la va felicitar amb una afectuosa carícia a l'esquena.
-Quants te'n falten? -li va preguntar-.
-Cinc. -va recomptar la jove-. Cinc... -va pensar ell.
- Vull els cinc. -digué el noi amb serenitat, just quan la noia li entregava una papereta. La jove, sorpresa, va mirar la seva amiga. Va tornar la mirada al noi, dibuixant un somriure que la il·luminava completament. Per fi aconseguia vendre totes les paperetes. Podria anar al viatge de fi de curs que tant anhelava. El viatge de fi de curs que no va poder viure el noi anys enrere. A ell també li van faltar cinc paperetes que no oblidaria mai.

[Asahi]

Aquí teniu la meva participació! He de dir que no tinc ni idea d'escriure, però s'ha intentat :3

Un camp de roses perfilades amb pintures d’oli s’estenia més enllà del llenç, i es reflectia als ulls del cavaller.
- No havia vist mai un drac que sabés dibuixar - va murmurejar, fascinat.
El drac, amb el pinzell tacat de pintura vermella a la boca, tenia una expressió de satisfacció. Per fi se sentia vist. No poder parlar no li havia impedit mai expressar-se a través de la pintura, però el cavaller havia estat la primera persona a plantar-se davant seu sense témer-lo; la primera persona a qui havia pogut mostrar la seva ànima plasmada en un quadre.

[Lluis_Cat]

Aquell dia m'havia llevat amb una il·lusió, una i només una. Estava delerós d'anar-hi. «I have a dream.» Dutxar-me? Superflu. Esmorzar? Innecessari. Empolainar-me? Superficial. Tan sols tenia un objectiu. Així doncs, vaig anar recollint arran de terra les peces de roba que em trobava pel camí. I em vaig trobar la porta, imponent davant meu. Sense pensar-m'ho la vaig esbotzar. I allà em veies: xino-xano, camina que caminaràs. Vaig anar tan ràpid com vaig poder, com les cames em van permetre; això sí, respectant les normes viàries, no fos cas. Zis-zas: esquivava la gent com el vent. Un avi a terra, un nen amb la piruleta a terra... Tot eren sacrificis necessaris. Rere els somnis i els anhels, empaitava els fragments escampats dels somnis que he tingut. A la fi del viatge, s'alçava imponent aquell edifici. Desprenia una flaire gairebé celestial. «Què hi posarem?» «Un croissant, si us plau.» Però aquell moment va ser pitjor que no em podia imaginar. «No.» Em va caure el món als peus. Em vaig glaçar, garratibat, esfereït d'aquella situació. Tenia tanta, que em menjaria un bou. Havia estat esperant tota la setmana per aquest moment tan especial. De fet, resultava que aquest no era la pitjor notícia que podia rebre, no: «Això a partir de demà serà un 365». Dels ulls en rajaren i brollaren llàgrimes mai vistes per la humanitat. Vaig caure derrotat, desfet. No hi havia res a fer. Era el final. De cop i volta, cada partícula del meu cos es va desintegrar atòmicament. Si llegiu això... és que no he viscut per explicar-ho. Espero ser en un lloc millor. «¿Le apetese un cruasán, mijito?».

Adeu, cowboys de l'espai.

[Merlot]

M’he animat a fer un poema, aquí el teniu:

Un breu relat

Sant Jordi finalment ha arribat
a la nostra gran comunitat.
Avui un bon manga m'he comprat,
la clàssica rosa no ha faltat,
i sembla que el drac ja l'ha dinyat.

Trobem-nos després, havent sopat.
Fem plegats alguna activitat,
com ara sentir xicones gat.
En fi, us espero a tots al xat.
Enlloc més com a Fansubs.cat.

[MrRed]

Feia moltíssims anys que no escrivia res, així que he començat amb un concepte i una estètica i he estirat d'aquí.

-------

La noia va fer el gest d'aixecar-se del seient. El tren anava del tot buit excepte per ella, però, així i tot, sentia certa reticència a fer-ho.
Tal com sortien del túnel, els rajos de sol rogencs entraven gairebé horitzontals per les finestres, i tenyien el paisatge cap on el tren es dirigia.
Ella s'ho mirava amb una expressió indecisa i, finalment, somrient lleugerament va dir en veu baixa:

— Suposo que tenies raó. Sembla buida.

Les ruïnes d'una ciutat que semblava enfonsar-se al mar es feien cada cop més grosses a mesura que s'hi apropaven. El sol donava els últims moments de llum, i de cop, el silenci es va trencar amb una veu robòtica distorsionada a través d'un altaveu.

⁣ "Es prega als passatgers que romanguin asseguts fins que el tren s'hagi aturat completament."

La noia decidí tornar a seure i esperar pacientment que el tren arribés per fi a la darrera parada. No hauria sigut apropiat no fer cas de les normes en l'últim viatge en tren de la humanitat.

-------