Comunitat de Fansubs.cat

The Good Place és una de les millors sèries que he vist mai.

És una combinació excel·lent de diversos camps del meu interès. D’una banda, és una comèdia de les bones, de les que el guió està ben treballat, els gags tenen cervells a darrere i els actors hi posen la cirereta. De l’altra, està carregada de reflexions profundes sobre l’ésser humà i preguntes que la filosofia i la religió sempre tenen a la punta de la llengua. Per tant, entremesclarem la profunditat més bèstia amb l’humor més fi.

El plantejament principal és molt original: l’Eleanor es desperta al més enllà després de morir. La rep en Michael, un arquitecte d'”el Bon lloc” (el títol de la sèrie traduït), que és on acaben els humans que han estat bones persones per passar l’eternitat. Però l’Eleanor sap perfectament que ella ha estat una noia superficial i egoista, i que no té cap sentit que sigui allí. És llavors quan descobreix que hi ha hagut un error administratiu al més enllà, i que s’han confós d’Eleanor. I aquí arrenca la sèrie.


Anàlisi sense spoilers (pels qui no l’hagin vist)
Al Bon lloc, la gent es distribueix en parelles que són ànimes bessones, segons els coneixements del més enllà, i així s’asseguren que passaràs l’eternitat amb la millor persona que la podries passar.

El Bon lloc, de fet, no deixa de ser un barri agradable farcit de persones bones que intenten passar la millor eternitat possible. L’ànima bessona de l’Eleanor és en Chidi, un professor d’ètica a la universitat. L’Eleanor li confessa la seva situació i el pànic que li fa que la descobreixin i l’enviïn a les tortures eternes (i d’allò més originals, per cert) d'”el Mal lloc”, i en Chidi accedeix a fer-li classes d’ètica per intentar que aprengui a ser la bona persona que no havia estat mai.

La resta de protagonistes, comptant en Michael, l’arquitecte, són una altra parella d’ànimes bessones: la Tahani, una filàntropa rica que ha dedicat la seva vida a l’ajuda dels altres mitjançant entitats benèfiques, i en Jianyu Li, un monjo budista que ha fet vot de silenci.

Per últim, tenim la Janet, una consciència artificial que conté tots els coneixements de l’univers, i a qui els residents d’el Bon lloc poden demanar assistència sempre que vulguin.

Mitjançant aquestes premisses, la sèrie explora des dels acudits més senzills però efectius (al Bon lloc no es poden dir paraulotes, i cada cop que intenten dir un fucking només els surt un forking, per exemple), la curiositat de les entitats no humanes pel comportament humà, com la Janet, la IA del més enllà, i en Michael, l’arquitecte; o les reflexions històriques de la filosofia que en Chidi explica a l’Eleanor per intentar que millori com a persona, entre les quals s’esmenten la fonamentació de la metafísica dels costums de Kant, l’utilitarisme de John Stuart Mill, o el dilema ètic del tramvia de Philippa Foot portat a l’extrem de forma hilarant, perquè viatgen dalt del tramvia real mentre han de prendre la decisió crucial.

La sèrie té diferents etapes amb força entitat. La primera temporada té les bases de sitcom habitual, on es produeixen situacions grotesques on l’intent de l’Eleanor per mantenir-se al Bon lloc s’acaba convertint en una recerca real de la forma de convertir-se en bona persona, i, a tot això, afegim-hi les possibilitats imaginatives que té el més enllà. També serem testimonis de la incertesa i la incapacitat de prendre decisions que pateix en Chidi per culpa de l’estudi de l’ètica, amb tantes opcions; l’obsessió de la Tahani per ajudar l’altra gent (i per validar-se davant dels seus pares) i de demostrar que té una xarxa d’amics envejable colant-te noms de famosos a tort i a dret; i la capacitat inalterable de mantenir el silenci malgrat la situació que se li presenti d’en Jianyu, cosa que exaspera la Tahani, que necessita conversa.

Després, quan el final de la primera temporada és un gir de guió sorprenent i sublim, tot canvia. Però segueixo més avall, ja amb spoilers, perquè no és fàcil seguir comentant la sèrie a partir d’aquí i no fer-ne.

Michael Schur, doncs, el creador de la sèrie, ha trobat una manera divertida i enginyosa de fer-nos pensar sobre teoria, però, encara més, i amb molt de criteri, ha trobat la manera d’intentar aplicar a la pràctica conceptes que sempre ens havíem pensat que quedaven a un pla metafísic força inútil.

Ah, i només com a detall: el final és rodó i preciós. No me’l vaig treure del cap durant uns dies.

Si no heu vist la sèrie, us la recomano de dalt a baix.